“Vénen turbulències” de Sara Bailac

 

Envejo profundament a aquelles persones capaces de memoritzar-se llargues estrofes de llargues poesies (sense acompanyament musical, és clar). Jo no puc. El meu cervell, en el mateix moment d’identificació visual d’una poesia, es torna opac en la qüestió memorística i, tot i que hi treballa de valent per entendre i extraure tot el significat i el sentit del/de la poeta/essa, es veu incapaç de quedar-se amb un sol vers i així poder, en una d’aquells sopars que tots imaginem quan som al llit i som el centre de la nit, recitar de manera que, en la vida real, estiguis entre la línia de la intel·lectualitat i la pedanteria.

Això no vol dir que a vegades no em recordi de frases escrites en prosa, però entre la meva timidesa, barrejada amb la meva minsa capacitat oralística i sumada a que en poques ocasions te’n recordes en el moment just de la frase que et sabies, doncs no sovintejo en l’art del recital.

(si cliqueu la seva foto, anireu a la seva pàgina personal)

Tot això fa referència al fet que ja fa uns quants dies (bé, en realitat, setmanes) vaig llegir Vénen turbulències de Sara Bailac i que, seguint un costum que m’he imposat aquí, volia ressenyar-ho, com ja he fet en altres ocasions amb llibres que m’han agradat des del dia que tinc aquest bloc.

És poesia? Sí. És prosa? Sí (no?). M’en recordo d’alguna? No. Doncs llavors és més poesia que prosa. Sí, i tant. No sovintejo la poesia. És un dels temes literatulístics que tinc pendents. Però no podia deixar passar un llibret de poesia escrit per una politòloga… i més jove que un servidor! Seré sincer. No només el fet de ser de la professió em va convéncer a comprar-me’l: que l’autora estigués allà on el comprava (festa Tria Llibres de juliol) i el fetitxe de tenir els llibres signats pels seus autors em va fer donar aquest pas.

No. Encara no he estat sincer del tot.

Allà hi eren altres autors, podria haver-me comprat el llibre d’ells. La gota que colmó el vaso fou l’úlitm “vers” del segon poema, Set vides i mitja,: “És més fàcil viure les catàstrofes que pensar-les.” I mirar l’índex i veure que Casa i Homeless van seguides, sense saber què hi diuen, et treu un somrís. Sí, això em va impulsar a comprar-me’l.

No tinc traça en fer anàlisi de poesia. En realitat de prosa tampoc, però en aquest cas, sóc capaç (en comptadíssimes ocasions) d’entreveure els mecanismes que posa, en les novel·les o assajos, tot al seu lloc. Però en poesia sovint em perdo. Vaig començar a llegir Vénen turbulències l’1 de setembre passat: començava feina nova i em matriculava d’un postgrau. Així que el títol era premonitori, fins i tot al juliol, perquè ja sabia que el dia 1 passaria tot això. Són 67 pàgines (compto també les il·lustracions d’Oriol Malet, que si estan també són per alguna cosa, i no només per fer bonic), però vaig trigar 5 dies en acabar. Volia empapar-me bé del sentit i significat. I sí, vénen turbulències, però ja hi eren abans, no han parat o, potser, sembla que estan en stand by, quan sembla que no hi són, potser és que ens acostuma’t i, de tant acostumar-nos, no les notem. Però, ai, quan ens n’adonem… potser no són turbulències perquè, quan viatjem en avió, no sempre han d’haver-hi. És possible que siguin onades (Lava): van i venen, sempre hi ha un moment que no et mullen els peus, però aviat retornen, ara més febles i no et toquen, ara més fortes i arriben als genolls: et quedaràs mullat i amb pedretes i granets de sorra, alguns t’esgarraparan, però la següent onada, i el que portarà, són un misteri, potser et tirarà, potser no farà escuma.

Crec endevinar que, anteriorment, la zona de turbulències també ha estat bastant mogudeta (Penitència immerescuda, El retorn de l’heroïna moderna, Veniu, Portes al camp, Culpable de tot, Fer net) però, tot i així, en certa mesura, que tot estigui capgirat, que no sapiguem quin és el nostre camí a l’edat de 23 anys, també ens agrada en certs moments.

I abans que m’oblidi, i perquè la meva autoestima sempre està sota mínims, m’encanta Obsessions: no només pel que diu, també perquè (al·leluia!) el tinc memoritzat.

“Fer net”, recitat per la seva autora

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Acabo de leer y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a “Vénen turbulències” de Sara Bailac

  1. Quin post més preciós, Diego! Compartim debilitat per ‘Vénen turbulències’, veig… 😉

  2. Sara dijo:

    Motes gràcies, Diego! 🙂 M’ha agradat molt llegir la teva visió sobre el llibre i m’alegra encara més saber que t’hi sents identificat en alguns aspectes.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s